Les nostres vides dibuixades

Post Festival de Canes

A França vam poder conèixer el funcionament del festival de Canes des de dintre. No ens esperàvem ni que fos tant elitista, ni tampoc que el mercat fos tant important. Vam poder viure la part més cutre de la compra-venda, la d'unes pel·lícules que probablement mai s'arribaran a estrenar, i la de festes luxoses i exclusives a la platja, a carpes i discoteques.

Durant aquells dies, la línia que separava el festival de cinema i el glamour de les festes era molt prima i a vegades, ens quedàvem amb la sensació de no saber ben bé si era el festival qui generava la festa o la festa el festival. Molta pose, molta foto, molta merda

F: David Rojas

El festival ho envaïa tot, el Palau de Congressos, les sales de cinema, els carrers, la platja i el port, com un circ absurd i esquizofrènic. Quan caminàvem pels carrers teníem la sensació de ser uns actors desubicats dins d'una obra teatral. Tot el dia desfilava gent per la catifa vermella i una veu els anava presentant, hi havia rètols lluminosos i monitors per tot arreu.

Al Short Film Corner, a la petita secció on vam ser seleccionats, joves cineastes i, sobretot, joves productors, enganxaven cartells per les parets i repartien targetes a tothom intentant vendre el seu curt. Poc a poc, els cartells van desaparèixer uns sobre els altres. Aquest espai del mercat, esdevé un lloc de pas on els joves productors intenten endossar un flyer a qualsevol que passi per allà. La competència és ferotge i n'hi ha que saben adaptar-se molt bé.

Vam tenir l'oportunitat de parlar amb molta gent interessant i fer bons contactes, entre ells la gent de Robota, la de Galus Galus i l'extravagant productor, director i actor de Hanki Panki, un indi que, amb la seva tàctica de xocar amb la gent per a trencar el gel, intercanviava contactes.

Davant de tot això, toca reflexionar. Les nostres vides dibuixades no s'adapta a l'estructura clàssica. Costa classificar-la i per tant, sempre surt fàcilment perjudicada. És a dir, no entra dins de cap estàndard. No és ficció, no és documental i tampoc és animació. Però alhora ho combina tot.

Si la sèrie es contextualitza dins un festival o una mostra que proposa una classificació tradicional dels gèneres, sempre sortirà tocada. I amb això no volem criticar aquests espais sinó que, som conscients que predisposen la mirada i la lectura de l'espectador. Creiem que el seu lloc són els marges, els espais que consideren l'híbrid i les formes no narratives, on el mateix espectador d'abans hi va amb una altra actitud. Entenem que la incomprensió és part de l'aposta. Si anem en contra del estàndard (que és segur i conegut per tots) i ens endinsem dins un experiment personal (en construcció i poc delimitat), cal assumir que potser no encaixarem i ens toparem amb dificultats.

Així, també ens exposem doblement fent la sèrie. Les nostres vides dibuixades és un gest per la forma de produir, treballar i distribuir; dos persones des de casa dibuixen amb un boli damunt fulles de paper (amb poc pressupost i falta d'infrastructura). Diem que el risc és doble perquè, qualsevol persona que fa una cosa personal i la mostra, s'exposa. Però en aquest cas, a més de fer-la també hi sortim nosaltres, els nostres amics i familiars, cosa que fa que el perill es multipliqui. I, per això, dins d'aquestes dinàmiques de compra-venda tant agressives, ens sentim fora, perquè per a nosaltres no és un simple producte.

Anar a Canes ha sigut una experiència molt bona, què ens ha mostrat com fer les coses dins dels estàndards clàssics. No obstant, tenim clar que el camí és l'auto-producció i cal conèixer tots els canals per decidir si un es vol adaptar (o no).

F: David Rojas