Les nostres vides dibuixades

Dues Bales

A l'hora de pensar amb animació, segons el meu parer, hi ha dos punts fonamentals que sovint són oblidats en favor d'un lluïment gratuït de tècnica.

El primer tindria a veure amb el concepte d'abstracció. Quan treballes amb animació és important no oblidar que sempre estàs treballant amb una imatge abstracta de la realitat. Evidentment el cinema en si mateix ja té un component d'abstracció, però em refereixo més concretament a nivell gràfic. Si pensem amb el cinema convencional, a nivell gràfic estem tractant amb la imatge fotogràfica, allò que veiem ha estat enregistrat de la realitat. En canvi, amb l'animació ens referim a una imatge abstracta (amb la tècnica que sigui), allò que veiem no parteix de la realitat. Pot semblar molt evident, però a molts animadors se'ls hi oblida, o no els hi interessa reflexionar sobre això (quan és el concepte més bàsic a nivell estètic d'animació).

Com ho defineix Yuri Lotman “Una propiedad de partida del lenguaje de animación consiste en que éste opera con signos de signos: lo que pasa ante el espectador en la pantalla es una representación de una representación”, entrada completa aquí. 

Dumbland, David Lynch (2002) 

Alguns cops aquesta idea pot ajudar a emfatitzar la condició pertorbadora i fosca d'algunes animacions, com per exemple aquest videoclip analitzat per el filòsof Slavoj Zizek que ja havíem comentat al bloc, o Dumbland, sèrie animada per David Lynch. A ambdós casos els creadors juguen molt conscientment amb aquesta condició d'abstracció, d'aquests personatges "sense vida" animats.   

Podem trobar altres casos on aquesta condició de representació abstracta juga amb propòsits poètics, com a tota l'obra del rus Yuriy Norshteyn, especialment a Tale of Tales, on els diferents personatges i elements són tractats com a símbols recurrents, emfatitzant la seva condició de representació fantasmagòrica (quasi són imatges vingudes d'un altre univers).  

O a la coneguda sèrie Merrie Melodies de la Warner Bros, on també juguen constantment amb aquesta idea, en aquest cas amb propòsits humorístics. Aquests dibuixos són éssers sense vida i el seu univers és abstracte, per això no es regeix amb les normes físiques reals.

Red Hot Riding Hood, Tex Avery (1943)

Els personatges de la Warner saben que són dibuixos animats, i això serveix per expandir el seu univers a un deliri infinit d'absurds i d'excentricitats, on tot és permès. Això ha fet que el seu llenguatge formal hagi anat desenvolupant-se, fins al punt de convertir-se en un referent universal. Per aquest motiu, els dibuixos de la Warner sempre seran millor que els de la Disney (però això ja és un altre tema que ens ocuparà un altra entrada...). 

El segon punt s'ocupa del concepte de temps. La millor definició que puc trobar de animació és senzillament que és "temps plàstic". La mateixa definició podria servir per definir el cinema en general. Per sobre de la seva condició narrativa existeix aquesta dimensió de registre espai-temporal. Generalment aquesta altra noció també s'oblida, i no hi ha cap preocupació envers l'espai i el temps cinematogràfics. 

Tornem a Tale of Tales de Yuriy Norshteyn (possiblement la millor pel·lícula d'animació mai feta), on hi ha un tractament molt treballat del temps. En aquest cas, el director es fa servir d'un cúmul de recursos com la dilatació del temps, la repetició cíclica, i la el·lipsis entre d'altres, per explicar la seva pel·lícula i crear una ambientació coherent amb un discurs estètic molt profund.

O a aquest curtmetratge Vésuves de Kevin Manach, que vàrem poder veure a l'edició passada de l'Animac, on hi ha una descripció de l'espai i un ús del temps molt treballat. Aquí podríem dir que la utilització d'aquests dos elements no només és la maquinaria que fa avançar l'argument minimalista del curt (d'intriga hitchcockiana) sinó que va més enllà: hi ha espai pels buits, els misteris, on es troba el vertader cinema.   

Vésuves, Kevin Manach (2011)

Sobre aquestes dues idees hem construït Les nostres vides dibuixades, entenent la imatge animada com una abstracció gràfica de la realitat, i sota les coordenades espai-temporals cinematogràfiques, entenent el temps com un objecte plàstic.

...

Estrenarem la sèrie a mitjans de setembre, dates per confirmar.