Les nostres vides dibuixades

De què estan fets

per na Raquel Ferreño

Sóc molt del silenci jo, de xerrar sense dir res. Tot i així reconec que el silenci literal no existeix. És una pantomima social, una acció realment fictícia. Però m’agrada i l’utilitzo sempre que em ve de gust.

La línia entre l’excés de silenci i la simple conversa és molt prima i sovint la traspassem sense cura. Quantes vegades ens hem trobat en l’incòmode situació de no saber què dir, sinó frases que guarneixen el silenci d’un diàleg, el qual tothom sap que està finiquitat. És això un silenci sorollós o una conversa totalment plena?

Això mateix em pregunto quan veig els capítols de Les nostres vides dibuixades. És evident, que són amics del silenci natural de cadascú, però l’exploten? Penso si aquest personatge, el silenci, que sempre atrau el protagonisme, no és més que un soroll temporal, perpetu en cada plànol que dóna forma a unes històries d’allò més curioses.

És obvi que dintre d’aquests silencis es xerra sense dir res, com a mi m’agrada. I aquí és on l’atracció sensorial es fa latent. No deixes de mirar, d’afinar l’oïda i la vista; estàs a l’espera d’una cosa espectacular. Però no passa res. Res de res. Torna el diàleg, sense cap més intenció que seguir endavant amb la història. I tu et quedes immòbil i poc a poc un petit somriure comença a dibuixar-se al teu rostre. És llavors quan saps què aquí resideix l’essència. O no. Tan és! Però ho has entès.

El silenci manca de significat si no hi ha un gest corporal, una ganyota, quelcom que ens ajudi entendre el què passa. No fa falta dir que la mirada és l’eina per excel·lència de LNVD per fer-se entendre en el silenci. Perquè de les mirades se’n diuen moltes coses, més que no pas amb les paraules, més que amb els gestos, poc visibles en els capítols.

La mirada és el soroll del silenci i no puc deixar de preguntar-me sobre què estaran parlant aquells ulls quan es troben en un espai infinit com un fons blanc. No puc deixar de pensar si realment capto la substància inexistent del moment i per això, no puc deixar de mirar. 

De què està feta Les nostres vides dibuixades, què tan diu, però tan poc xerra?