Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Capítol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Capítol. Mostrar tots els missatges

2 de març del 2014

YOUTUBE, ARA


A partir d'avui podreu veure la sèrie en alta definició, en millor qualitat de so i subtitulada al castellà al nostre canal de Youtube. Pujarem un capítol al dia en un bombardeig constant durant tretze jornades. Matraca. Tretze capítols, tretze dies. Alerta Youtube, alerta.






#LNVDyoutube

#LNVD13x13





10 de desembre del 2013

CAPÍTOL XIII

Algunes setmanes abans d'emetre la sèrie, en una entrada en aquest mateix bloc vàrem escriure un paràgraf que segurament val la pena recuperar:

"L'elaboració i les primeres projeccions de la sèrie (les presentacions que hem anat fent del capítol pilot) han anat paral·leles i s'han espaiat en un llarg període de temps d'acord amb les circumstàncies de cada moment, sense seguir cap propòsit preestablert per nosaltres. Per això, podem dir que durant aquest temps la concepció mateixa de la sèrie ha anat evolucionant.

La sèrie, més que el relat d'un conjunt determinat d'esdeveniments, s'ha acabat convertint en el reflex del pas del temps, del testimoni de la nostra memòria i dels vincles que hem anat creant. Les nostres vides dibuixades, és el crepuscle d'un grup. No podria haver estat de cap altra manera, començar des d'un punt i acabar a un altre completament diferent."

D'alguna manera aquest no és un episodi final, igual que el capítol pilot no era el principi de res. Cada capítol és un moment independent amb un principi i un final propis. 

Ara ja estan tots penjats a Internet (i d'aquí poc els tornarem a pujar en millor definició d'imatge i so), i els podeu anar consultant quan vulgueu, quan estigueu avorrits sempre podeu tornar a n'aquests 13 moments que leviten per Internet. Acumulació de temps dosificades, el que ha estat un any de les nostres vides.  

I si l'episodi anterior tancava un cercle amb el segon de la sèrie, marcat amb el pas d'un any entre les dues gravacions, aquest tanca un cercle amb la primera animació que vàrem fer fa tres anys, Volíem ser els reis del mambo.

Aquí els teniu els dos:

Capítol XIII (2013)





Volíem ser els reis del mambo (2010)






***


I això no ha estat tot,
sa festa contiua.

3 de desembre del 2013

Capítol XII

Del capítol II al capítol XII va passar un any, tant en la ficció com en la realitat.
Mentre ens apropem al final, entre vinyeta i vinyeta, descobrim un llenç molt més gran.

Només heu de mirar més enllà del foc.

(XII)

(II)



19 de novembre del 2013

Capítol X





" El rei del saló

L'estructura, el farciment, l'ergonomia i la mida són elements clau en l'elecció d'un dels mobles més utilitzats de la casa.

Testimoni i suport de dolces migdiades, alegres vetllades, esperats reposos i efusives demostracions d'afecte, el sofà representa, sens dubte, un dels centres neuràlgics d'una casa. Més enllà de la importància decorativa que té en l'ambientació del saló, aquest moble suporta i atrau la presència i el pes de tots els membres de la família. Per aquesta raó, la seua tria es converteix en una decisió clau per a la qual convé estar molt ben informat. L'estructura, el farciment, la consistència, l'ergonomia, la grandària, la comoditat i la resistència són elements que cal tenir molt en compte per a gaudir d'un dels reis de la casa. " Més.


12 de novembre del 2013

Capítol IX

S'home que no sap sumar, mai sabrà multiplicar






En Tòfol està tombat al llit, na Raquel seu.



5 de novembre del 2013

Capítol VIII




Aquí tenim la fosa a negre, el pas previ a l'encontre de lo femení.

--

<< Una discoteca és un local on s'hi pot ballar, coneguda també com disco, night club o boîte. Generalment en una discoteca només serveixen begudes (alcohòliques o no), tot i que en algunes també s'hi serveix alguna cosa per menjar. La il·luminació baixa i amb jocs de flaixos de colors i els efectes com fum o reflexes donen l'ambient propici per a ballar, usualment de nit. En algunes discoteques hi ha fins i tot un espai anomenat "quarto fosc" per facilitar contactes sexuals. Es diferencia de les antigues sales de festes perquè la música no es toca en directe sinó que prové de discos que "mescla" un disc jockey (DJ), el qual "anima" la nit mesclant la música amb el seu toc personal.

La primera discoteca del món fou l'Scotch Club, de la ciutat alemanya d'Aquisgrà, la qual funcionà a partir del 1959. Durant els anys seixanta, les discoteques es van popularitzar a tota Europa, i als setanta també a Estats Units, on conseqüentment es desenvolupà la música disco i dance. Una discoteca famosa és l'Studio 54 a Nova York. >> - Viquipèdia.



______

Episodi fet amb la col·laboració d'en Gabriel Casanova (web) i en Santiago D. Risco (@DeRisco)

31 d’octubre del 2013

Parlem cap endins

por Santiago D. Risco


En el momento que me plantearon aparecer en uno de los episodios de Les nostres vides dibuixades, el primer aviso iba en línea con la propuesta gráfica de la serie; que entradas atrás en este blog han explicado. Para no redundar, consiste en un minimalismo diegético, donde la línea básica elimina detalles innecesarios y da idea esencial del universo contenido. Este, al ser una realidad cotidiana, requiere aún menos información para dar idea de ese objeto referido, cuando no ocurre que parte del humor reside en cómo encuentran solución en mostrar según qué objetos. Llamémosle el arte del garabato consciente.
De ahí el aviso:

"Nadie se reconoce a sí mismo en su dibujo en Les nostres vides dibuixades, pero sí lo hacen el resto de personas"

Hay algo en la supresión caricaturesca de la mano de Lluís Nadal que hace altamente improbable que la imagen autorreferencial que el sujeto tiene de sí mismo establezca una relación de reconocimiento con esas cuatro líneas.

Por supuesto, a mi me ocurrió de tal modo. Pero he de decir que, esta vez, más gente hizo la observación del escaso parecido entre mi dibujo y yo. Quizás mi imagen autorreferencial sea más cercana a la que los demás tienen de mi. O al revés, y la caricatura anda perdida en el punto intermedio de la insipidez facial. Cabe también la posibilidad de que Lluís exagerara a modo de promoción los misterios de sus retratos muy autorales. Y del mismo modo probara conmigo a forzar los límites de su representación disociativa del sujeto.
No sé, juzguen ustedes:


Creo yo, a pesar de toda la conjetura anterior, que se trata de que a Lluís le ha salido como le ha salido, así, tacatá. Groc son del impulso, del dejarse llevar. ¿Santi?, así, línea aquí, allá, ¿vale?, dale. Forma de trabajar que yo siempre defenderé, sin ella no estaríamos aquí, en este blog, la Xarxa, la nube.

El nivel de aquí te pillo aquí te mato al que llegan no lo discutiré, pues es discordancia creadora en el propio Groc. Pero señalando un detalle técnico de este Capítulo VII en que aparezco, propongo echar un vistazo a la trastienda.

Primero, pongan y péguenle el oído. Ahí, a esa pista de audio que en el capítulo colgado en Internet han procurado aumentarle la compresión para que las capas mezcladas sean más difíciles de distinguir. Internet, participativo, pon tu parte, pon tu tímpano. Ponlo, y fíjate como, estando en una azotea, cada uno habla como que asumiendo una cierta telepatía, o una acústica sobrenatural entre edificios del Passeig de Gracia. ¿Qué ocurre ahí? Tanto, tanto ocurre.

La magia de la postproducción ha jugado al límite aquí, con un sonido tan agradable como el de un helicóptero y muchedumbre hastiada en huelga, para cubrir la diferencia de espacio sonoro que había entre dónde se grabaron las voces y dónde se supone que iban a estar. Ha funcionado, creo yo, aunque ha sido curva peligrosa meter una de las conversaciones con más posibilidad, al introducirme a mí, de caer en el hablar hacia el cuello de la camisa, el atropello y la vocalización holgada, en tal ambiente sonoro. Pero es que aquí se juega a los límites del muñeco de Lego en un Meccano.
"Frame" de Detective, Dígame
En el Capítulo V, David se encuentra en ese no-lugar que es el pasillo de una casa, y que en esa en particular, coincide con la entrada, conque la recepción a Groc films es particularmente alienante. Cuando yo estuve allí, la escenografía era más ordenada que en ese capítulo, supongo que se mantiene así. De igual forma que el póster que tiene la palabra "Breathe" debajo. En él, encima de la palabra hay un bonito diseño de la escuela tumblr donde las raíces y ramas de unos árboles toman la forma de unos pulmones. Lluís, en la diégesis dibujada, resumió el póster en algo que asemeja dos pechos sin pezones y algo como "Breave". Creo que más adelante hablaré de esta jugada del subconsciente. Pero lo que me interesa está ahí al fondo, en la puerta del fondo fondo, la puerta tras la puerta, ese punto meta-espacial, que es donde se grabaron las voces del Capítulo VII.
"Frame" del Capítulo V de Les nostres vides dibuixades
La situación propuesta somos Tòfol y yo en una azotea del Eixample barcelonés, cada uno en un punto diferente, casi dándose las espaldas, mirando a sus cámaras y a la calle en plena huelga, con un helicóptero rondando.

Tófol y yo grabamos todo en una habitación cerrada, cara a cara, sentados, procurando que los ruidos de las sillas no entraran en el micrófono. Durante hora y media, aproximadamente.


Alguna cosa recuerdo de todas las que quedaron fuera, pero de esa hora y media, yo, la verdad, me quedo con los 8 minutos del episodio. Que me vampiricen, me hagan un Marienbad, no me importa mucho. Prefiero el destilado construido. De alguna forma tiene más coherencia que la conversación real. Manteniendo la incoherencia no obstante. La coherencia de la incoherencia.

Aunque quiero dejar un rastro, un pequeño mojón en párrafo, que dé cuenta de esa conversación perdida en la bandeja de archivos del Premiere. Comenzó con la explicación de en qué situación se supone que estábamos: grabando la huelga para un ejercicio con Víctor Kossakovsky, que ahora es una película, que se estrena en el IDFA, en Amsterdam, que nos pasaremos por allí, acaso, olvidaremos la película, Amsterdam, el cine, las anécdotas, los dibujos, y este párrafo.

Eso estábamos haciendo pues. Cada momento yo intercalaba el comentario de no conseguir situarme. Yo seguía viendo una habitación, no sé si había comido mucho o poco, no me mentalizaba; me gustaría ver la imagen de la habitación, reconstruida en la azotea, todo igual, pero nosotros hablando así, encerrados a cielo abierto, huelga alrededor, de cómo ésta se ve o deja de ver; un poco de explicitud poética de saldo. Pero no tanto me salía, Tòfol se encargaba de sacar el tema contextual de la huelga, y ya yo me anclaba más, o comenzaba a divagar. Por la verborrea me cogieron, por ella estás leyendo tanto.

Puedo dar cuenta de la conversación por las veces que se detuvo, unas cuantas, y las veces de mandar parar para reajustar sillas ruidosas, posturas oportunas, y calla que nos solapamos. Yo que sé de qué hablamos, de videojuegos recuerdo en un momento. Mal vicio, todo mierda. Pero viva el AK-47 del Counter, y que Tòfol tiene un carnet de campo de tiro porque un día con unos amigos, por probar, Americana, nunca está de más; otra cosa es meterse a Mosso, que también vale. Pero eh, algún tema más: que a Tòfol lo del ballet le parece fácil, a mi no sé, pero es que me gustan los musicales, y es mi aspiración; pero que con dos cojones lo bailamos sin música y con tutú en blanco y negro si por nosotros fuera; pero visca la anécdota y Rusia. Olé, menos mal que no fue tortilla o bombona. ¿Hablamos del Butano?, lo dudo, qué importa. Os cuento. Colgaba el micro, arriba, se había desconchado la pared de la cinta de carrocero, de grabaciones anteriores, así sabían la posición; dijo Lluís, comprobó niveles, observó un poco, nos dejó en intimidad. ¿Intimidad?, que intimidad si estamos rodeados de manifestantes, ¡mira!, los periodistas, comienza el capítulo, no sabía yo, ¿cuándo fue esto?

En realidad apetece trastienda. A mi izquierda, en la estantería, mientras se coloca el micro, como siempre hago yo, y cualquiera, ¿no?, remiro lo que por ahí hay. Los Soprano, caja entera, no sé, ¿hablará Lluís de eso en algún capítulo futuro, rozando su odiada posmodernidad, forzando su límite? Están los tomos de En busca del Tiempo Perdido de Proust, que se los tengo que pedir, que de biblioteca me caería penalización seguro, la amistad no conoce retrasos. Él dice que hay que leérselos del tirón, pero bueno, que también dice que el Ulises, que estaba una balda más arriba, no es tan complicado. Háganle caso, láncense a los caminos, ¿por qué no? Cosas de cine, por ahí también, libros, el de entrevistas por primeras películas a directores, Notas del cinematógrafo quizás, probablemente, pero seguro que sí Esculpir en el Tiempo; y viva Rusia, otra vez. No sé si mencionamos en la conversación el toque soviético de Tòfol, pero en el Capítulo VIII hay rusas. Todo encaja aquí.

Pero no, saltemos al interés, qué no-lugar era este para grabar, que era tan lugar en realidad. A mi derecha, amortiguando ondas sonoras, pero que el eco se mantuvo ahí y dio problemas en postproducción, hay una mullida cama doble. ¿Capítulo IV? Ah, no sé, quizás, pero con tanto espacio el brazo no tendría que ser un problema; vivamos en la incertidumbre, y no seamos tan cotillas. Pero sí, el cuarto de Lluís. Por cierto, dos puertas más atrás en el pasillo de antes, era el estudio donde hacían de demiurgos de este delirio gráfico. Ahí me hicieron ver el primer montaje del Capítulo VII, grabaron la reacción, fue fútil; mi dibujo es más expresivo que yo. En la pizarra blanca había crípticos nombres para los futuros capítulos, recuerdo alguno, pero no que estuviera Corea, a lo mejor lo tenían como "chica" a secas. No sigo, secreto, spoiler, me matan.

¿Dije Proust antes, no? Yo creo haber encontrado la magdalena tardo-adolescente pegada en una de las paredes de ese cuarto en huelga. Una foto colgada. Aprovechemos Internet. 

<<Les nostres vides dibuixades és una serie d'animació realitzada i produïda per GROC per a La Xarxa.>>

Entren en GROC, bueno, no Groc GROC, GROC página de facebook: Groc filmmakers. Un círculo amarillo de minimalismo libre pero, arriba, foto de portada, bella mazorca. Eso era, una magdalena que es mazorca. Mirada perdida, ríos echados. El motivo último por el que hacer esto. ¿Para qué tanta tarjeta? Esos garabatos, ¿promoción?, todo por la Ronda.

David: una frase, pequeña, Capítulo VII (7'30"), la clave ahí: él sabe por qué está en esa silla. La próxima semana todos sabremos por qué están en unos taburetes mohínos.

Todo por Rusia. O donde sea, si acabará siendo Mallorca. Toda la ocupación del tiempo perdido. Yo y este texto, trastienda de un capítulo, labor promocional, la buena intención. Pero el Capítulo VIII (que podréis ver el martes que viene), termina en un gesto que le pega el giro a la serie.

No sé si enfocará todo en misma actitud, al otro lado del limbo, los calzonazos enfrente. Pero yo de eso no sé, tendrán que esperar, que a mi sólo me han ennegrado hasta el siguiente. Y yo con esas cosas, además, no tengo problemas, que soy Ryan Gosling.

-   -   -

Contingut relacionat:

(Texts i entrades)

El no-lloc, la confluència i el Capítol V !
Capítol IV


(Veure Capítols esmentats)

Capítol VII
Capítol V
Capítol IV


***

Cada setmana un capítol nou a la teva televisió local i el dimarts el podràs veure en aquesta pàgina web.

Segueix el projecte a la pàgina de Facebook /LesNostresVides i a Twitter @Lesnostresvides.


22 d’octubre del 2013

Capítol VI




En Tòfol està assegut en una oficina de correus i subjecta una capsa de cartró amb un nom escrit: 
Juliette.

17 d’octubre del 2013

El no-lloc, la confluència i el Capítol V

Segons definiria Marc Augé el concepte de "no-lloc": "son aquells espais de transitorietat que no tenen una importància suficient per a ser considerats com a "llocs". Manca de la configuració dels espais, és en canvi circumstancial, quasi exclusivament definit pel passar d'individus. No personalitza ni aporta a la identitat perquè no és fàcil interioritzar els seus aspectes o components."
Tot i que ell es refereix més a l'aspecte urbà: "a les autopistes, als aeroports i als ambients recreats amb la finalitat de que els cossos circulin lluny del "lloc" o de l'"espai públic" vertader que permet enfortir la identitat, el vincle i la història". Podem aplicar el concepte a la noció de passadís del Capítol V.

Així, el passadís, entès com a petit no-lloc dins la vivenda (potser no tant agressiu com en l'aspecte urbà, però amb característiques ben semblants), és un espai circumstancial de pas i de connexió entre les distintes estances. Probablement per aquesta característica de inpersonalitat que no tenen la sala d'estar o el dormitori, és un dels espais òptims per a divagar o reflexionar (si ho entenem com a desenganxar-se intel·lectualment d'allò terrenal, per a establir un diàleg interior).

Per la concepció purament pràctica del passadís (i la seva geometria), no admet masses ornaments que puguin distreure o condicionar la reflexió de l'individu. A més, l'espai convida a desplaçar-se d'un cantó a l'altre per a distreure la mirada de possibles estímuls externs, acceptant, d'algun mode, la mateixa essència del corredor i emulant la típica imatge del pensador.

En canvi, romandre al no-lloc, és experimentar l'espai d'una altra manera. Si ho fem, trenquem les seves pròpies regles i ens atorguem un altre punt de vista. És, fins i tot, un acte de rebel·lia ja que asseure's, és anar en contra de la seva pròpia funcionalitat.

Així, al Capítol V, en David seu en una cadira situada en mig del passadís, i parla per telèfon. En la conversa, improvisa el paper d'un jove detectiu anomenat Ricard Molina que és el personatge protagonista de la sèrie Detective, Dígame (un projecte de sèrie que estem preparant). Aquest capítol recull el procés de realització i la gravació d'una de les escenes on en Molina parla amb la seva família.
"Frame" de Detective, Dígame
Davant la càmera, en David xerra amb uns familiars (els d'en Molina), ficticis, en un exercici d'imaginació. En el procés de fer un monòleg sense guió, interpretant un personatge aparentment aliè, es desprenen inevitablement, característiques pròpies de l'individu que realitza l'esforç. Això ens agrada i justifica el procés per la recerca de la veritat. 

En el no-lloc conflueixen espais, persones, realitats. En aquest cas les distintes realitats són: 1) la de la pròpia gravació del capítol de Detective, Dígamela del procés fílmicla dels individus implicats; i les seves característiques vitals, la dels records comuns del grup; i la visió que tenen els uns dels altres, la del món fictici; i l'imaginari de cada un vers aquest univers... I, en el cas concret del trasllat de Detective, DígameLes nostres vides dibuixades, 2) la re-lectura de lo real: la realitat viscuda i la re-interpretació en la realitat de l'animació.

És, per tant, un cop visionat l'episodi novament, un dels capítols amb més confluències o capes i on el procés adquireix múltiples dimensions.

Us deixem amb el Capítol V:




***

I recordeu, cada dimarts podreu veure un capítol nou de Les nostres vides dibuixades en aquesta pàgina web. I al llarg de la setmana, moguda a les xarxes socials i al bloc.

Facebook
https://www.facebook.com/LesNostresVides

Twitter
@lesnostresvides

www.lesnostresvidesdibuixades.com

15 d’octubre del 2013

Capítol V

Quan tens un passadís tan llarg per força han de passar-hi coses. Avui podeu veure un moment de passadís.







8 d’octubre del 2013

Capítol IV


El capítol sobre la nit.
Quan arribi el matí, per descomptat, ho tornarem a veure tot molt més clar. 


"La nit és l'escenari típic de les històries de por, ja que la nit se sol associar al perill, als bandits i animals perillosos, que s'oculten darrera la foscor. Així mateix, es diu que criatures fantàstiques com els homes llop i els vampirs són més poderosos a la nit. Fins i tot hi ha criatures fantàstiques malvades de què es diu que no suporten la llum solar. A diverses mitologies existeix un déu de la nit, com Nyx, deessa primordial de la nit a la mitologia grega" - Anònim, article de Wikipedia

"In writing of the night I really could not, I felt I could not, use words in their ordinary connections. Used that way they do not express how things are in the night, in the different stages - the conscious, then semi-conscious, then unconscious. I found that it could not be done with words in their ordinary relations and connections" - Jame Joyce, sobre l'escriptura de Finnegans Wake, el llibre de la nit. 







Teniu més gana? Aquí teniu un petit extra:



25 de setembre del 2013

Detalls i dibuixos descartats del Capítol II

En Gregorio

   


En Jose

      






Hem volgut que l'espai fos molt auster. Només hem posat uns pilons per a donar profunditat de camp i enriquir mínimament el pla general, i així provocar la sensació de dintre i fora.

La conversa no avança, no es tanca ni va enlloc. La falta de motivació dels dos, que estan passant per una mala etapa, fa que cerquin mil excuses per perdre el temps. Intenten allargar el moment recordant les seves desventures, per així afrontar més tard allò que saben que han de fer. Una cookie es converteix en l'objecte dilatador que els hi donarà una aparent treva.

És curiós com totes les converses espontànies estan determinades per la situació vital de cada un i com, sense tenir-ho planejat, es desprén quelcom inesperat que sorprén fins i tot al propi protagonista. L'avantatge de tenir-les enregistrades és que pots confrontar-te novament amb aquell diàleg tantes vegades com vulguis i extreure noves conclusions (i en cada nou visionat es desprenen nous detalls). Això guanya sentit si, com en el cas de Les nostres vides dibuixades, es contextualitza amb altres peces semblants però enregistrades en un moment posterior. D'aquest mode, l'anàlisi pot fer-se per a descobrir el buit entre clip i clip i es pot establir una evolució entre capítols, una evolució no intencionada però inevitable ja que és la pròpia de la vida i de la realitat dels individus involucrats.


El segon capítol sencer:




Extra:

El loco de Lesseps

24 de setembre del 2013

Capítol II

Densitat i bucle en la segona entrega de Les nostres vides dibuixades.


Ja ha arribat el cafè matiner, l'esmorzar previ a la rutina de cada dia.

Un matí qualsevol, n'Antón i en Lluís fan un cafè a la cafeteria de sempre i xerren de les seves preocupacions.

17 de setembre del 2013

Ja hem arribat

Després d'un intens any de producció aquí la tenim.

L'episodi que va passar pel Miniput, l'Animac i Cannes.

Així comença tot, un viatge en cotxe a Narbonne.
I recordeu! Cada setmana un episodi nou: a partir de dilluns als canals de la xarxa, i a partir de dimarts online.