Capítol X

" El rei del saló

L'estructura, el farciment, l'ergonomia i la mida són elements clau en l'elecció d'un dels mobles més utilitzats de la casa.

Testimoni i suport de dolces migdiades, alegres vetllades, esperats reposos i efusives demostracions d'afecte, el sofà representa, sens dubte, un dels centres neuràlgics d'una casa. Més enllà de la importància decorativa que té en l'ambientació del saló, aquest moble suporta i atrau la presència i el pes de tots els membres de la família. Per aquesta raó, la seua tria es converteix en una decisió clau per a la qual convé estar molt ben informat. L'estructura, el farciment, la consistència, l'ergonomia, la grandària, la comoditat i la resistència són elements que cal tenir molt en compte per a gaudir d'un dels reis de la casa. " Més.

Capítol VIII

Aquí tenim la fosa a negre, el pas previ a l'encontre de lo femení.

--

<< Una discoteca és un local on s'hi pot ballar, coneguda també com disco, night club o boîte. Generalment en una discoteca només serveixen begudes (alcohòliques o no), tot i que en algunes també s'hi serveix alguna cosa per menjar. La il·luminació baixa i amb jocs de flaixos de colors i els efectes com fum o reflexes donen l'ambient propici per a ballar, usualment de nit. En algunes discoteques hi ha fins i tot un espai anomenat "quarto fosc" per facilitar contactes sexuals. Es diferencia de les antigues sales de festes perquè la música no es toca en directe sinó que prové de discos que "mescla" un disc jockey (DJ), el qual "anima" la nit mesclant la música amb el seu toc personal.

La primera discoteca del món fou l'Scotch Club, de la ciutat alemanya d'Aquisgrà, la qual funcionà a partir del 1959. Durant els anys seixanta, les discoteques es van popularitzar a tota Europa, i als setanta també a Estats Units, on conseqüentment es desenvolupà la música disco i dance. Una discoteca famosa és l'Studio 54 a Nova York. >> - Viquipèdia.

______

Episodi fet amb la col·laboració d'en Gabriel Casanova (web) i en Santiago D. Risco (@DeRisco)

Vivan los aficionados

"El Titanic y la torre de Babel fueron construídas por profesionales, pero gente como nosotros, personas aficionadas, fueron los que construyeron las cuevas de Altamira" Fernando ARRABAL

Recordeu que demà, com cada dimarts, teniu un episodi nou d'aquest recull de moments morts que, capítol rere capítol, es van acaramullant.

Watch it on YouTube for subtitles

“Confío en el azar, en lo que ocurre de manera imprevista, me gusta lo que se está viviendo, la vida cotidiana, voy descubriendo lo que estoy haciendo, aunque el guión está muy determinado”.

 “Filmo con un equipo reducido, por eso busco lugares vacíos, lugares que confieran el sentimiento que quiero expresar. Lo que me importa es el ser humano, la forma interviene después”.

“El tabaco y el alcohol son esenciales para vivir. Eso le sucede a muchas personas. Pero esta mañana yo aún no he bebido”.

Hong Sang Soo

Després de l'Animac

animació i cinema documental .

Simplificant el camp de l'animació i el del documental podem dir que en un molts cops es peca d'excés de tècnica i en l'altre es deixa de costat l'estètica. En el cinema documental sovint el tractament de la imatge passa a un segon pla per a tractar temes molt propers de forma molt directe. En canvi, al món de l'animació molts cops s'abusa de l'estètica per estètica, deixant a l'obra simplement com a reflex testimonial d'unes habilitats tècniques. L'exercici és mantenir-se enmig. Ens sentim descol·locats en els dos casos i entenem que una cosa ha de complementar l'altre. O al menys, això és el que pensem.

GROC

Durant la projecció del pilot

Retalls per pensar

praxis  .

"El hombre se distingue del mono por el hecho de que el hombre ha violado las reglas y las leyes: ha bajado del árbol, ha cogido un palo, ha abandonado el bosque y ha llegado a la estepa (...) De no haber violado las reglas, seguiría viviendo sobre un árbol. Su evolución habría sido impedida por el respeto a las reglas. Seguiría siendo un mono."

Dziga Vertov

Retalls per pensar

animació i cinema documental  .

"Tal como plantea Lawandos (2002), la impresión de realidad por parte de los dibujos animados (a los cuales podemos agregar otras técnicas de animación), se basa principalmente en la construcción de la diégesis, es decir, del mundo ficcional, a partir de la cual se formaliza el realismo de la obra “independientemente de la existencia real del objeto representado" (op. cit.: 160). Así, "el dibujo animado posee, a pesar de todo, un efecto de realismo que se expresa a nivel mental en relación con la diégesis, y confiere al objeto una existencia mental a falta de la existencia material real" (id.). (...)


Rima Lawandos en Dibujos animados e impresión de realidad

Retalls per pensar 

 mitjans de comunicació i espais d'opinió  .

 

 

«El brutal chorro de información y desinformación generada en los medios se lleva por delante todo intento de pensamiento autónomo, personal, e incluso aquellos que tienen el tiempo, el valor y la capacidad para enfrenterse a esa poderosa corriente acaban aferrándose, agotados, al primer tronco que pasa por su lado [...] 

Encontrar un lugar impermeable al estruendo pero sensible a los sonidos más sutiles es hoy por hoy una de las hazañas más urgentes y necesarias para poder sobrevivir como ente soberano [...] 

La explosión visual iniciada en el Alto Renacimiento ha ido creando toda una sucesión de instrumentos y artilugios para uso y deleite del sentido de la vista, siendo sus últimas creaciones de tan intenso brillo y capacidad de suplantación que han dado origen a toda una generación de ciegos golosos [...] 

Así pues, cegados y ensordecidos por los medios audiovisuales y mudos por el uso reiterado de palabras e ideas ajenas, resulta necesario apartarse de esa arrolladora corriente y a salvo en cualquiera de sus riberas, ver pasar su estruendo y echar una mano o acercar una rama a aquellos que, arrastrados por las enloquecidas aguas, pidan ayuda.»

Andrés Rábago "El Roto", Camarón que se duerme (se lo lleva la corriente)

 

Retalls per pensar

animació i cinema documental  .

"Si definimos los films documentales como el registro directo de un referente extadiegético verdadero, es decir que la imagen audiovisual se presenta como prueba de autenticidad de material afílmico “que existe en el mundo usual, independientemente de toda relación con el arte fílmico” (Souriau: 1953, citado en Aumont; Marie: 2006), sin duda debemos descartar la colaboración de la modalidad de animación en el cine documental. La condición simbólica de las obras de animación marca una necesaria distancia con esta definición de la modalidad documental en tanto las imágenes gráficas (o bien, objetos) en movimiento subrayan la convencionalidad de su realización, donde la imagen del mundo se encuentra mediada por la representación visual que la animación nos brinda. Tal como afirma Lotman, “una propiedad de partida del lenguaje de animación consiste en que éste opera con signos de signos: lo que pasa ante el espectador en la pantalla es una representación de una representación”  (2000: 139-140)" (...).

Normalment es considera que l'animació narrativa és propia de la comedia. Això, potser és perquè resulta més complicat empatitzar amb dibuixos o ninots que riure des de la distància.

Dog (2002),

Suzie Templeton

Però, per què animació stop-motion amb titelles? Per què no dibuix animat, per exemple? La imperfecció la captiva. Les irregularitats de les textures que construeix transmeten, per si soles, una calidesa i una proximitat difícil d'aconseguir amb altres tècniques. Precisament, la imprevisibilitat dels processos manuals i artesanals, on l'atzar fa única cada experiència, és la marca d'identitat de l'animació stop-motion. 

Fragment d'entrevista d'Irene Iborra

"Peanuts started out as a tiny gag strip about kids and eventually turned into a world where the kids' personalities became so electric and alive that readers everywhere not only laughed at them, but, incredibly, empathized with them. Somehow, Schulz, managed to create the first real sympathetic cartoon characters, ones you really care about, even wanted to help... Charie Brown was a real personality, living on the newspaper page, he wasn't a picture of someone, he was the thing itself, and your heart went out to him... In a profession, however, where his drawings could be real as so alive, individual, and imbued with such inextricable personality, Schulz also showed where the real art and dignity in the comic strip resides". 

Chris Ware, comic book artist and visionary genius.

"Peanuts va començar com una petita tira còmica sobre un grup de nens i, eventualment, es va convertir en un petit món on les personalitats dels nens eren tan reals que els seus lectors no només reien amb les seves hisòries, sino que empatitzaven amb elles. D'alguna manera, Schulz, va aconseguir crear els primers personatges de dibuixos que realment importaven a la gent, fins el punt de voler-los ajudar... Charlie Brown tenia una personalitat molt versemblant, vivia a les tires còmiques, no només era un dibuix fet per algú, era una cosa en si mateixa, el teu cor se'n anava amb ell... En una professió on els seus dibuixos havien aconseguit ser tan reals, versemblants, i amb una personalitat intrexicable, Schulz ens va ensenyar on la vertadera  dignitat i qualitat artística dels dibuixos en còmic resideix."  

Chris Ware, dibuixant de còmics i geni visionari. 

Paranoid Android,
Un videoclip de Magnus Carlsson per Radiohead.

"In horror movies, one of the standard procedures for effective nightmare scenarios is one where the alien is inside oneself. This idea that inside your body there is a wormlike or other formless creature which dominates you and later the horrible, nightmarish moment when this thing is forced to come out. The video clip "Paranoid Android" is crucial for me because of its cartoon form. The horror lies in the idea that this "undead universe" of cartoons is transposed into real life. The nightmare occours I think when a living being, which is dead symbolically, doesn't fit in our reality. There is a precise english term for being neiter dead or alive - the nightmare is the domain of the "living dead". The ultimate paradox. The true lesson of nightmares is therefore that we are not scared mainly of death like some philosophers will let you believe, but it is this "radical obscene immortality". When someone says "immortal" one always thinks of christian blessings (etc.) of immortality...but no, immortality is something horrible...it is something that occurs in Stephen King novels... What I want to emphasise here is how narrow the line is between nightmare and comedy. Doesn't the same happen in Tom & Jerry? You know, when the cat is....sliced, overrun by a bulldozer... and in the next installment the game starts again. "

Slavoj Zizek