Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Text. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Text. Mostrar tots els missatges

1 de novembre del 2015

Ens anem a Portugal!




El proper dia 12 de novembre estarem al Cinanima'15, el Festival Internacional de Cinema d'Animació d'Espinho, on participarem en un recull de peces d'animació catalanes. Per part nostra es projectarà el capítol pilot de Les nostres vides dibuixades com a tast de la sèrie. Aquest episodi també ha estat al Miniput'12, al Festival de Canes'13, a l'Animac'13 i al Festival Sota Terra'14, entre d'altres.


Si teniu uns dies i voleu passar per Espinho, estarem encantats de compartir una estona amb vosaltres. El bitllet no ens ha sortit car.

Si venir a Portugal no és una possibilitat no vos preocupeu, podeu veure el capítol on-line al nostre canal de youtube. Una opció més econòmica, sense cap dubte.


El 12 de novembre a les 16:00h
Centro Multimeios de Espinho, Sala Antonio Gaio


Salut!

19 de novembre del 2014

Purchase Merchandise

Ja podeu comprar les samarretes de la sèrie a la tenda de GROC!

Encara que Paypal no ens ho ha posat fàcil, finalment hem aconseguit resoldre tots els enigmes i les endevinalles què ens ha posat. Ha estat un camí dur, hem tengut bastants mal de caps. Fins hi tot han arribat als nostres somnis, concretament a un d'en Tòfol, que va somiar que al moment de desesperació màxima amb el sistema de Paypal, arribava en Pablo Iglesias a donar-nos un cop de mà (el salvador d'Espanya també ajuda a GROC). Però res canviava, encara que ell seguia insistint molt... 




Sapigueu què feim enviaments a qualsevol part del món, i si viviu a Barcelona o Palma sempre podeu venir a recollir-les directament a les nostres seus (?) i estalviar-vos les despeses d'enviament. Per qualsevol dubte sabeu que ens podeu escriure a: grocfilms@gmail.com.

Ah, i recordam que dia 24 de novembre participarem al festival Sota Terra (amb la col·laboració de Comerciants de núvols), en una sessió especial a Can Danús. Presentarem alguns episodis i també alguna sorpresa nova, vendrem samarretes i beurem gràcies a l'amabilitat de Pep Lemon

Heu de venir, ho recomana la Bibi.


2 de març del 2014

YOUTUBE, ARA


A partir d'avui podreu veure la sèrie en alta definició, en millor qualitat de so i subtitulada al castellà al nostre canal de Youtube. Pujarem un capítol al dia en un bombardeig constant durant tretze jornades. Matraca. Tretze capítols, tretze dies. Alerta Youtube, alerta.






#LNVDyoutube

#LNVD13x13





27 de febrer del 2014

Doble projecció al SERIELIZADOSfest:
Les nostres vides dibuixades i making of






A més de passar un episodi de LNVD també es projectarà en exclusiva el trailer del nou projecte: making of. Si el voleu veure, haureu de venir al #SERIELIZADOSfest perquè només es podrà veure un cop i serà allà, al mambo serièfil, i no el pujarem a Internet.

Després de la projecció dels capítols de Lavida.es i de Les nostres vides dibuixades el públic podrà fer preguntes als assistents i aquest podran respondre amb més o menys agilitat, depenent de cada individu.


En acabar aquesta secció es projectarà en exclusiva el trailer de making of. Es tracta d'un documental que sorgeix arrel de la sèrie Les nostres vides dibuixades però que alhora és independent. Així, making of és una pel·lícula què dialoga amb la sèrie però què conforma una unitat per sí mateixa.

Si voleu veure el trailer haureu de venir al #SERIELIZADOSfest, doncs es podrà veure exclusivament allà i posteriorment serà destruït. Però per anar obrint boca, podeu veure els teasers què hem amagat per la xarxa. A continuació en podeu veure un què acaba tal hi com comença el trailer que es veurà a la festa de SERIELIZADOS.






Salut!



17 de febrer del 2014

Una entrada purament informativa


Sí, aquest mes hi ha mambo.


LNVD participarà en la divuitena edició de l'Animac. Ho farà en la secció Cartoons Chanantes: es tracta, "d'una selecció de càpsules animades nascudes a internet: Venga Monjas, Burnin’ Percebes, David O’Reilly, l’últim episodi de Les nostres vides dibuixades, o els monstres adorables de Dumb Ways to Die".

En Joaquín Reyes presentarà la secció en un acte gratuït que tindrà lloc el proper dijous dia 20 a les 23h al Cafè del Teatre. Si no hi podeu assistir, hi haurà una segona projecció el dia següent a les 17:30h a la sala Leandre Cristòfol, a la Llotja.




I encara més mambo, els amics de Serielizados ens han convidat a participar al #SERIELIZADOSfest. Serà el divendres 28 a la tarda a l'Auditori de la Facultat de Comunicació de la Universitat Blanquerna. I entre d'altres coses, el plat fort del festival serà la projecció del primer episodi de la sèrie francesa Ainsi Soient-ils (Church Men) del canal ARTE. 

Us deixem amb el programa complet i l'esdeveniment de Facebook, perquè pugueu espiar còmodament.



   

Quedau convidats al festeig. Ara va vostro.

28 de gener del 2014

Lo próximo es making of

por Santiago D. Risco


GROC quería hacer un vídeo sobre el proceso de creación de Les nostres vides dibuixades. Un puente entre el final de la serie en 2013, para enlazar su salida libre fuera de La Xarxa en 2014. Pero el método de trabajo sin ortodoxia, la aleatoriedad y la inconsciencia llevan por los mejores caminos imprevistos.

Como la normalidad no es norma en GROC, siempre se planteó que de hacer una pieza con premisa de making of, ésta tendría que ser lo contrario a la dependencia de la obra creada y su documentalismo de pie de página. Hay que ponerle traje y boina de exceso. Que son dibujos, bolígrafo y papel, no se huele panacea ahí. Toca la bofetada fotográfica, la arbitrariedad argumental descarada, la parodia más realista. Así que pensando cuál es la revira-vuelta más coherente para un making of, un documental sobre el proceso de creación de una película, la respuesta surgió tan clara como inesperada: haciendo otra película.






10 de desembre del 2013

CAPÍTOL XIII

Algunes setmanes abans d'emetre la sèrie, en una entrada en aquest mateix bloc vàrem escriure un paràgraf que segurament val la pena recuperar:

"L'elaboració i les primeres projeccions de la sèrie (les presentacions que hem anat fent del capítol pilot) han anat paral·leles i s'han espaiat en un llarg període de temps d'acord amb les circumstàncies de cada moment, sense seguir cap propòsit preestablert per nosaltres. Per això, podem dir que durant aquest temps la concepció mateixa de la sèrie ha anat evolucionant.

La sèrie, més que el relat d'un conjunt determinat d'esdeveniments, s'ha acabat convertint en el reflex del pas del temps, del testimoni de la nostra memòria i dels vincles que hem anat creant. Les nostres vides dibuixades, és el crepuscle d'un grup. No podria haver estat de cap altra manera, començar des d'un punt i acabar a un altre completament diferent."

D'alguna manera aquest no és un episodi final, igual que el capítol pilot no era el principi de res. Cada capítol és un moment independent amb un principi i un final propis. 

Ara ja estan tots penjats a Internet (i d'aquí poc els tornarem a pujar en millor definició d'imatge i so), i els podeu anar consultant quan vulgueu, quan estigueu avorrits sempre podeu tornar a n'aquests 13 moments que leviten per Internet. Acumulació de temps dosificades, el que ha estat un any de les nostres vides.  

I si l'episodi anterior tancava un cercle amb el segon de la sèrie, marcat amb el pas d'un any entre les dues gravacions, aquest tanca un cercle amb la primera animació que vàrem fer fa tres anys, Volíem ser els reis del mambo.

Aquí els teniu els dos:

Capítol XIII (2013)





Volíem ser els reis del mambo (2010)






***


I això no ha estat tot,
sa festa contiua.

21 de novembre del 2013

De què estan fets

per na Raquel Ferreño



Sóc molt del silenci jo, de xerrar sense dir res. Tot i així reconec que el silenci literal no existeix. És una pantomima social, una acció realment fictícia. Però m’agrada i l’utilitzo sempre que em ve de gust.

La línia entre l’excés de silenci i la simple conversa és molt prima i sovint la traspassem sense cura. Quantes vegades ens hem trobat en l’incòmode situació de no saber què dir, sinó frases que guarneixen el silenci d’un diàleg, el qual tothom sap que està finiquitat. És això un silenci sorollós o una conversa totalment plena?

Això mateix em pregunto quan veig els capítols de Les nostres vides dibuixades. És evident, que són amics del silenci natural de cadascú, però l’exploten? Penso si aquest personatge, el silenci, que sempre atrau el protagonisme, no és més que un soroll temporal, perpetu en cada plànol que dóna forma a unes històries d’allò més curioses.

És obvi que dintre d’aquests silencis es xerra sense dir res, com a mi m’agrada. I aquí és on l’atracció sensorial es fa latent. No deixes de mirar, d’afinar l’oïda i la vista; estàs a l’espera d’una cosa espectacular. Però no passa res. Res de res. Torna el diàleg, sense cap més intenció que seguir endavant amb la història. I tu et quedes immòbil i poc a poc un petit somriure comença a dibuixar-se al teu rostre. És llavors quan saps què aquí resideix l’essència. O no. Tan és! Però ho has entès.

El silenci manca de significat si no hi ha un gest corporal, una ganyota, quelcom que ens ajudi entendre el què passa. No fa falta dir que la mirada és l’eina per excel·lència de LNVD per fer-se entendre en el silenci. Perquè de les mirades se’n diuen moltes coses, més que no pas amb les paraules, més que amb els gestos, poc visibles en els capítols.

La mirada és el soroll del silenci i no puc deixar de preguntar-me sobre què estaran parlant aquells ulls quan es troben en un espai infinit com un fons blanc. No puc deixar de pensar si realment capto la substància inexistent del moment i per això, no puc deixar de mirar. 

De què està feta Les nostres vides dibuixades, què tan diu, però tan poc xerra?

15 de novembre del 2013

Serielizados parla de la sèrie a Time Out!





Els amics de Serielizados han dedicat un article sobre la sèrie al seu bloc de la revista Time Out Barcelona amb un títol: "Les nostres vides dibuixades (o com fer de la imperfecció virtut)", què ens ha tret un somriure. Sempre és bo saber com arriba el que fas a l'altra gent i és molt agradable veure com, de la part de l'espectador, hi ha una reacció argumentada.

El text comença amb una cita d'un diàleg del capítol VII:
"Es curioso... Por qué hacer un directo para que salga perfecto. Y se ponen tensos... Cuando es cuando sale mal que se recuerda el directo. Te recuerdan por la cagada, pero te recuerdan. Juegas a la perfección para que te olviden. Hostia... No! Cágala tío!" - Santiago D. Risco (Capítol 7).


Sempre se'ns fa estrany quan algú parla de la sèrie, i més si és a partir de la estètica de la "imperfecció". Ho entenem perfectament, i fins hi tot nosaltres hem jugat molt conscientment amb aquesta etiqueta, però la veritat és que ens sorprén com a "definició total" perquè en el fons és una cosa totalment involuntària, què neix més de l'impuls que de la reflexió. És a dir, no és trivial; no parteix de l'atracció, la recerca o l'emulació d'una estètica coneguda, sinó que aquesta ve determinada com a conseqüència del procés. I que aquesta característica causal acabi cobrant tanta importància; és interessant. D'alguna manera és una reacció natural.

Sovint hem parlat entre nosaltres sobre aquesta qüestió: la relació entre el procés i el resultat; entre el contingut i la forma; i en com tots els elements què hi participen hi han d'ésser d'un mode honest i sense maquillatges. Amb el temps ens anem ratificant: per a nosaltres aquesta és la única manera de fer les coses. Per això, sempre que es parla de la sèrie com a "punky" o "imperfecte", ens fa treure un somriure i pensem què, simplement, és el que ens surt de dintre en aquest moment.

I, com que per a nosaltres és totalment natural, se'ns fa rara la categorització. A més, i aquí volem fer un petit incís; la categorització - una necessitat molt humana - és al torn estranya i inquietant, és la necessitat de classificar un context a priori antròpic. L'home perdut i desorientat davant el món. Però, com és natural, en l'intent d'organitzar-se les idees, sempre cau en la mitja veritat i la mitja mentida, sempre se n'oblida de part perquè no ho pot abastar tot. I això és més divertit, si ets tu l'objecte a categoritzar, entitat potser abstracta davant els ulls aliens; que cal presentar, entendre i organitzar. Per tant, i reprenent la idea inicial d'aquest paràgraf, aquesta categorització què ens atorguen se'ns fa estranya perquè per a nosaltres no és una elecció, és que no hi ha cap altre camí.

"És important aguantar el tempo, relaxar-te i deixar que et parli el foli en blanc. Les idees es llegeixen entre línies… I l’espera paga la pena. Llavors apareixen bones reflexions i bons moments còmics (portats per uns silencis adequats i per un minimalisme en les expressions facials delirant)." - Serielizados.

Dit això,


VISCA EL PUNK.



***

Recorda, cada setmana un capítol nou a la teva televisió local i el dimarts el podràs veure en aquesta pàgina web.


Segueix el projecte a la pàgina de Facebook /LesNostresVides i a Twitter @Lesnostresvides.

6 de novembre del 2013

- Sin título -

por Carles Margineda Rubies



El tiempo que se aprecia a medias y siempre de forma caprichosa aparece esta vez inmóvil, estático. No buscaran una elevación de la vulgaridad y así vender un estilo de vida. No te llamaran héroe por despertarte por la mañana. Si tienes que madrugar, quien sabe si bien o mal, eso depende de ti. No hay juicios de valor. No te harán sentir importante por tener un puto desamor. LES DAS IGUAL.

No les preocupa tu diversión, o no lo suficiente como para masticar y vomitarte lo que quieren enseñarte. Porque un tiempo muerto es poesía ya en el nombre. El estrés social queda helado por las circunstancias diarias y se presenta en forma de línea fina como su humor. Joder, es una puta tragicomedia sutil y brutal como el silencio. Quien sabe a dónde van y de dónde vienen nuestros queridos protagonistas en cada capítulo. No importa. Porque están suspendidos en el tiempo. Sólo hay divagación existencial pura sin actos ni trucos de guión, ni historietas para hacerte olvidar que eres un desgraciado.

Tomároslo como una cura de humildad, mis queridos superhéroes. Tomároslo como una cura de humildad, mis queridos rockeros. Tomároslo como una cura de humildad mis queridos instagramers. Aquí el café no tiene filtros, tiene dudas y tiene miedos. Asumid que aunque moléis un huevo, esperáis el bus, el avión o el mañana.



El autor


31 d’octubre del 2013

Parlem cap endins

por Santiago D. Risco


En el momento que me plantearon aparecer en uno de los episodios de Les nostres vides dibuixades, el primer aviso iba en línea con la propuesta gráfica de la serie; que entradas atrás en este blog han explicado. Para no redundar, consiste en un minimalismo diegético, donde la línea básica elimina detalles innecesarios y da idea esencial del universo contenido. Este, al ser una realidad cotidiana, requiere aún menos información para dar idea de ese objeto referido, cuando no ocurre que parte del humor reside en cómo encuentran solución en mostrar según qué objetos. Llamémosle el arte del garabato consciente.
De ahí el aviso:

"Nadie se reconoce a sí mismo en su dibujo en Les nostres vides dibuixades, pero sí lo hacen el resto de personas"

Hay algo en la supresión caricaturesca de la mano de Lluís Nadal que hace altamente improbable que la imagen autorreferencial que el sujeto tiene de sí mismo establezca una relación de reconocimiento con esas cuatro líneas.

Por supuesto, a mi me ocurrió de tal modo. Pero he de decir que, esta vez, más gente hizo la observación del escaso parecido entre mi dibujo y yo. Quizás mi imagen autorreferencial sea más cercana a la que los demás tienen de mi. O al revés, y la caricatura anda perdida en el punto intermedio de la insipidez facial. Cabe también la posibilidad de que Lluís exagerara a modo de promoción los misterios de sus retratos muy autorales. Y del mismo modo probara conmigo a forzar los límites de su representación disociativa del sujeto.
No sé, juzguen ustedes:


Creo yo, a pesar de toda la conjetura anterior, que se trata de que a Lluís le ha salido como le ha salido, así, tacatá. Groc son del impulso, del dejarse llevar. ¿Santi?, así, línea aquí, allá, ¿vale?, dale. Forma de trabajar que yo siempre defenderé, sin ella no estaríamos aquí, en este blog, la Xarxa, la nube.

El nivel de aquí te pillo aquí te mato al que llegan no lo discutiré, pues es discordancia creadora en el propio Groc. Pero señalando un detalle técnico de este Capítulo VII en que aparezco, propongo echar un vistazo a la trastienda.

Primero, pongan y péguenle el oído. Ahí, a esa pista de audio que en el capítulo colgado en Internet han procurado aumentarle la compresión para que las capas mezcladas sean más difíciles de distinguir. Internet, participativo, pon tu parte, pon tu tímpano. Ponlo, y fíjate como, estando en una azotea, cada uno habla como que asumiendo una cierta telepatía, o una acústica sobrenatural entre edificios del Passeig de Gracia. ¿Qué ocurre ahí? Tanto, tanto ocurre.

La magia de la postproducción ha jugado al límite aquí, con un sonido tan agradable como el de un helicóptero y muchedumbre hastiada en huelga, para cubrir la diferencia de espacio sonoro que había entre dónde se grabaron las voces y dónde se supone que iban a estar. Ha funcionado, creo yo, aunque ha sido curva peligrosa meter una de las conversaciones con más posibilidad, al introducirme a mí, de caer en el hablar hacia el cuello de la camisa, el atropello y la vocalización holgada, en tal ambiente sonoro. Pero es que aquí se juega a los límites del muñeco de Lego en un Meccano.
"Frame" de Detective, Dígame
En el Capítulo V, David se encuentra en ese no-lugar que es el pasillo de una casa, y que en esa en particular, coincide con la entrada, conque la recepción a Groc films es particularmente alienante. Cuando yo estuve allí, la escenografía era más ordenada que en ese capítulo, supongo que se mantiene así. De igual forma que el póster que tiene la palabra "Breathe" debajo. En él, encima de la palabra hay un bonito diseño de la escuela tumblr donde las raíces y ramas de unos árboles toman la forma de unos pulmones. Lluís, en la diégesis dibujada, resumió el póster en algo que asemeja dos pechos sin pezones y algo como "Breave". Creo que más adelante hablaré de esta jugada del subconsciente. Pero lo que me interesa está ahí al fondo, en la puerta del fondo fondo, la puerta tras la puerta, ese punto meta-espacial, que es donde se grabaron las voces del Capítulo VII.
"Frame" del Capítulo V de Les nostres vides dibuixades
La situación propuesta somos Tòfol y yo en una azotea del Eixample barcelonés, cada uno en un punto diferente, casi dándose las espaldas, mirando a sus cámaras y a la calle en plena huelga, con un helicóptero rondando.

Tófol y yo grabamos todo en una habitación cerrada, cara a cara, sentados, procurando que los ruidos de las sillas no entraran en el micrófono. Durante hora y media, aproximadamente.


Alguna cosa recuerdo de todas las que quedaron fuera, pero de esa hora y media, yo, la verdad, me quedo con los 8 minutos del episodio. Que me vampiricen, me hagan un Marienbad, no me importa mucho. Prefiero el destilado construido. De alguna forma tiene más coherencia que la conversación real. Manteniendo la incoherencia no obstante. La coherencia de la incoherencia.

Aunque quiero dejar un rastro, un pequeño mojón en párrafo, que dé cuenta de esa conversación perdida en la bandeja de archivos del Premiere. Comenzó con la explicación de en qué situación se supone que estábamos: grabando la huelga para un ejercicio con Víctor Kossakovsky, que ahora es una película, que se estrena en el IDFA, en Amsterdam, que nos pasaremos por allí, acaso, olvidaremos la película, Amsterdam, el cine, las anécdotas, los dibujos, y este párrafo.

Eso estábamos haciendo pues. Cada momento yo intercalaba el comentario de no conseguir situarme. Yo seguía viendo una habitación, no sé si había comido mucho o poco, no me mentalizaba; me gustaría ver la imagen de la habitación, reconstruida en la azotea, todo igual, pero nosotros hablando así, encerrados a cielo abierto, huelga alrededor, de cómo ésta se ve o deja de ver; un poco de explicitud poética de saldo. Pero no tanto me salía, Tòfol se encargaba de sacar el tema contextual de la huelga, y ya yo me anclaba más, o comenzaba a divagar. Por la verborrea me cogieron, por ella estás leyendo tanto.

Puedo dar cuenta de la conversación por las veces que se detuvo, unas cuantas, y las veces de mandar parar para reajustar sillas ruidosas, posturas oportunas, y calla que nos solapamos. Yo que sé de qué hablamos, de videojuegos recuerdo en un momento. Mal vicio, todo mierda. Pero viva el AK-47 del Counter, y que Tòfol tiene un carnet de campo de tiro porque un día con unos amigos, por probar, Americana, nunca está de más; otra cosa es meterse a Mosso, que también vale. Pero eh, algún tema más: que a Tòfol lo del ballet le parece fácil, a mi no sé, pero es que me gustan los musicales, y es mi aspiración; pero que con dos cojones lo bailamos sin música y con tutú en blanco y negro si por nosotros fuera; pero visca la anécdota y Rusia. Olé, menos mal que no fue tortilla o bombona. ¿Hablamos del Butano?, lo dudo, qué importa. Os cuento. Colgaba el micro, arriba, se había desconchado la pared de la cinta de carrocero, de grabaciones anteriores, así sabían la posición; dijo Lluís, comprobó niveles, observó un poco, nos dejó en intimidad. ¿Intimidad?, que intimidad si estamos rodeados de manifestantes, ¡mira!, los periodistas, comienza el capítulo, no sabía yo, ¿cuándo fue esto?

En realidad apetece trastienda. A mi izquierda, en la estantería, mientras se coloca el micro, como siempre hago yo, y cualquiera, ¿no?, remiro lo que por ahí hay. Los Soprano, caja entera, no sé, ¿hablará Lluís de eso en algún capítulo futuro, rozando su odiada posmodernidad, forzando su límite? Están los tomos de En busca del Tiempo Perdido de Proust, que se los tengo que pedir, que de biblioteca me caería penalización seguro, la amistad no conoce retrasos. Él dice que hay que leérselos del tirón, pero bueno, que también dice que el Ulises, que estaba una balda más arriba, no es tan complicado. Háganle caso, láncense a los caminos, ¿por qué no? Cosas de cine, por ahí también, libros, el de entrevistas por primeras películas a directores, Notas del cinematógrafo quizás, probablemente, pero seguro que sí Esculpir en el Tiempo; y viva Rusia, otra vez. No sé si mencionamos en la conversación el toque soviético de Tòfol, pero en el Capítulo VIII hay rusas. Todo encaja aquí.

Pero no, saltemos al interés, qué no-lugar era este para grabar, que era tan lugar en realidad. A mi derecha, amortiguando ondas sonoras, pero que el eco se mantuvo ahí y dio problemas en postproducción, hay una mullida cama doble. ¿Capítulo IV? Ah, no sé, quizás, pero con tanto espacio el brazo no tendría que ser un problema; vivamos en la incertidumbre, y no seamos tan cotillas. Pero sí, el cuarto de Lluís. Por cierto, dos puertas más atrás en el pasillo de antes, era el estudio donde hacían de demiurgos de este delirio gráfico. Ahí me hicieron ver el primer montaje del Capítulo VII, grabaron la reacción, fue fútil; mi dibujo es más expresivo que yo. En la pizarra blanca había crípticos nombres para los futuros capítulos, recuerdo alguno, pero no que estuviera Corea, a lo mejor lo tenían como "chica" a secas. No sigo, secreto, spoiler, me matan.

¿Dije Proust antes, no? Yo creo haber encontrado la magdalena tardo-adolescente pegada en una de las paredes de ese cuarto en huelga. Una foto colgada. Aprovechemos Internet. 

<<Les nostres vides dibuixades és una serie d'animació realitzada i produïda per GROC per a La Xarxa.>>

Entren en GROC, bueno, no Groc GROC, GROC página de facebook: Groc filmmakers. Un círculo amarillo de minimalismo libre pero, arriba, foto de portada, bella mazorca. Eso era, una magdalena que es mazorca. Mirada perdida, ríos echados. El motivo último por el que hacer esto. ¿Para qué tanta tarjeta? Esos garabatos, ¿promoción?, todo por la Ronda.

David: una frase, pequeña, Capítulo VII (7'30"), la clave ahí: él sabe por qué está en esa silla. La próxima semana todos sabremos por qué están en unos taburetes mohínos.

Todo por Rusia. O donde sea, si acabará siendo Mallorca. Toda la ocupación del tiempo perdido. Yo y este texto, trastienda de un capítulo, labor promocional, la buena intención. Pero el Capítulo VIII (que podréis ver el martes que viene), termina en un gesto que le pega el giro a la serie.

No sé si enfocará todo en misma actitud, al otro lado del limbo, los calzonazos enfrente. Pero yo de eso no sé, tendrán que esperar, que a mi sólo me han ennegrado hasta el siguiente. Y yo con esas cosas, además, no tengo problemas, que soy Ryan Gosling.

-   -   -

Contingut relacionat:

(Texts i entrades)

El no-lloc, la confluència i el Capítol V !
Capítol IV


(Veure Capítols esmentats)

Capítol VII
Capítol V
Capítol IV


***

Cada setmana un capítol nou a la teva televisió local i el dimarts el podràs veure en aquesta pàgina web.

Segueix el projecte a la pàgina de Facebook /LesNostresVides i a Twitter @Lesnostresvides.


25 d’octubre del 2013

El Spoiler del Mal
por Refresco


Hoy os destripamos:
JOBS


Steve pasó su carrera entre tripis, porros y clases de caligrafía. Hizo un viajecillo a la India. Luego conoció a un gordo freaky, cuyas ideas empezó a comercializar. En ese momento, maduró y se metió la camiseta por el pantalón. Es un desquiciado que sólo entiende de diseño, pero nunca diseña nada y aparca en plaza de minusválidos. Lo apartan indefinidas veces de la empresa y planta unas zanahorias en el intervalo. Entonces lo readmiten y empieza a caminar encorvado por los pasillos, al haber vuelto en forma de ser reflexivo. Justo en el final se da cuenta de que el botón de "stop" de su discman no funciona, por lo que hay que tirarlo a la basura. Era un genio.





17 d’octubre del 2013

El no-lloc, la confluència i el Capítol V

Segons definiria Marc Augé el concepte de "no-lloc": "son aquells espais de transitorietat que no tenen una importància suficient per a ser considerats com a "llocs". Manca de la configuració dels espais, és en canvi circumstancial, quasi exclusivament definit pel passar d'individus. No personalitza ni aporta a la identitat perquè no és fàcil interioritzar els seus aspectes o components."
Tot i que ell es refereix més a l'aspecte urbà: "a les autopistes, als aeroports i als ambients recreats amb la finalitat de que els cossos circulin lluny del "lloc" o de l'"espai públic" vertader que permet enfortir la identitat, el vincle i la història". Podem aplicar el concepte a la noció de passadís del Capítol V.

Així, el passadís, entès com a petit no-lloc dins la vivenda (potser no tant agressiu com en l'aspecte urbà, però amb característiques ben semblants), és un espai circumstancial de pas i de connexió entre les distintes estances. Probablement per aquesta característica de inpersonalitat que no tenen la sala d'estar o el dormitori, és un dels espais òptims per a divagar o reflexionar (si ho entenem com a desenganxar-se intel·lectualment d'allò terrenal, per a establir un diàleg interior).

Per la concepció purament pràctica del passadís (i la seva geometria), no admet masses ornaments que puguin distreure o condicionar la reflexió de l'individu. A més, l'espai convida a desplaçar-se d'un cantó a l'altre per a distreure la mirada de possibles estímuls externs, acceptant, d'algun mode, la mateixa essència del corredor i emulant la típica imatge del pensador.

En canvi, romandre al no-lloc, és experimentar l'espai d'una altra manera. Si ho fem, trenquem les seves pròpies regles i ens atorguem un altre punt de vista. És, fins i tot, un acte de rebel·lia ja que asseure's, és anar en contra de la seva pròpia funcionalitat.

Així, al Capítol V, en David seu en una cadira situada en mig del passadís, i parla per telèfon. En la conversa, improvisa el paper d'un jove detectiu anomenat Ricard Molina que és el personatge protagonista de la sèrie Detective, Dígame (un projecte de sèrie que estem preparant). Aquest capítol recull el procés de realització i la gravació d'una de les escenes on en Molina parla amb la seva família.
"Frame" de Detective, Dígame
Davant la càmera, en David xerra amb uns familiars (els d'en Molina), ficticis, en un exercici d'imaginació. En el procés de fer un monòleg sense guió, interpretant un personatge aparentment aliè, es desprenen inevitablement, característiques pròpies de l'individu que realitza l'esforç. Això ens agrada i justifica el procés per la recerca de la veritat. 

En el no-lloc conflueixen espais, persones, realitats. En aquest cas les distintes realitats són: 1) la de la pròpia gravació del capítol de Detective, Dígamela del procés fílmicla dels individus implicats; i les seves característiques vitals, la dels records comuns del grup; i la visió que tenen els uns dels altres, la del món fictici; i l'imaginari de cada un vers aquest univers... I, en el cas concret del trasllat de Detective, DígameLes nostres vides dibuixades, 2) la re-lectura de lo real: la realitat viscuda i la re-interpretació en la realitat de l'animació.

És, per tant, un cop visionat l'episodi novament, un dels capítols amb més confluències o capes i on el procés adquireix múltiples dimensions.

Us deixem amb el Capítol V:




***

I recordeu, cada dimarts podreu veure un capítol nou de Les nostres vides dibuixades en aquesta pàgina web. I al llarg de la setmana, moguda a les xarxes socials i al bloc.

Facebook
https://www.facebook.com/LesNostresVides

Twitter
@lesnostresvides

www.lesnostresvidesdibuixades.com

14 d’octubre del 2013

Passadís 

Quan tens un passadís tan llarg per força han de passar-hi coses.
Demà, podreu veure'n una.




Recordau, cada dimarts un episodi nou!
I si us interessa, podeu seguir-nos per twitter a @lesnostresvides, ara que la cosa està calenta.

7 d’octubre del 2013

Porqué no me gustan las series
pero sí Les nostres vides dibuixades

por Refresco


Las series son,  en general y como su propio nombre indica, repeticiones. Repeticiones en dos sentidos: 

El primero, es que adolecen de originalidad, copian una y otra vez las mimas bromas, problemas y personajes. Ésto nos lleva a identificar de manera sencilla los mismos patrones en series que poco tienen que ver. Aunque ésto se observa claramente en otras formas de material creativo como películas o libros y, por tanto, no se debe achacar como mal intrínseco de las series. Se suele decir que no hay nada nuevo bajo el cielo y el caso de las series no iba a ser una excepción.

El segundo sentido, es la idea de que la serie es un  producto. De un producto, si nos ponemos  en la piel del productor, nos interesa su rentabilidad. El productor se pregunta "si algo funciona, por qué no continuar con ello?" Aplicado a las series, si estaba pensada para ser de tres temporadas, pero la primera es un éxito, ¿por qué no alargar la segunda y la tercera, para obtener cuatro temporadas? O cinco? Ello conlleva daños, grandes daños. Dado que para alargar una serie y que no llegue a  su conclusión lógica antes de tiempo, la clave es hacer giros en el argumento. Esos giros se resumen en un puñado de técnicas: Cambios de voluntad en los personajes  - como en el eterno debate de Breaking Bad, donde ambos socios nunca se aclaran sobre si quieren o no vender droga; aparición de  nuevos personajes - Héroes es un gran ejemplo en este caso; cambio de objetivos o motivos que dieron lugar a la serie - alguien se  acuerda de Toni Cantó y su coma inicial en 7Vidas? o  alguien sabe de que iba Perdidos?; se pueden observar más triquiñuelas, pero el efecto es siempre el mismo: el sometimiento del arte al dinero de la manera más rastrera posible.

Pensemos en obras de arte, en las que más nos gusten, ¿acaso alguien se imagina a un pintor añadiendo lienzos  extra o al escultor soldando más hierros a su obra?, a un gran escritor metiendo paja en sus páginas? o a un arquitecto recargando un edificio de más y más materiales? La idea es que si ésto pasa en el arte, el arte deja de ser arte en sí, en cuanto se ha destrozado la idea de un artista para complacer al dinero sin criterio. 

Todo lo malo arriba dicho no se aplica a Les nostres vides dibuixades. Esta serie mola. Porque no es simplemente una serie: es una serie, un corto, un retrato, una canción, una película, un simple esbozo, sonido y movimiento... Son nuestras vidas, las tuyas y las mías, llevadas a la pantalla, llevadas a la reflexión. Ahora ve  a  ver un capítulo, anda.


***


Y recordad: mañana, como cada martes, un episodio nuevo.

3 d’octubre del 2013

CINEMA PROTESTA

No ens interessa allò purament "trivial", no volem explicar anècdotes, ni petites històries costumbristes. La paraula "costumbrisme" ens fa mal. Quan pensam amb costumbrisme ens ve això al cap; i, sense voler ofendre a ningú, no té res a veure amb el que intentem fer amb aquesta sèrie.

Si la sèrie tracta del nostre grup d'amics i familiars és perquè és un recurs que tenim molt a mà, els estimem, i volem eternitzar un moment amb ells. Ens interessa el contacte amb la realitat, amb la vida. Per això la sèrie tracta de les nostres vides, no tenim cap ambició de fer "sainets costumbristes" moderns, ni explicar històries de joves a Barcelona.

El que fem no és fàcil ni còmode, cada capítol sorgeix d'un impuls vital i visceral. Intentem que cada episodi sigui diferent, que no se semblin a res, ni tan sols entre ells (temàtica, duració, to...). Pensem que és difícil trobar-hi referències externes, d'altres pel·lícules o sèries. És difícil, però volem fer una cosa única, l'originalitat és el valor que més valorem.

Podríem dir que, a nivell creatiu, hi ha dues opcions: recorrer el camí que t'han marcat altres (i intentar fer-ho de la manera més personal) o anar directe al bosc i perdre't entre els arbres i els animals. La segona opció és més divertida i emocionant, i encara que acabes amb moltes ferides i fent pudor, l'experiència és el que conta. En interessa més l'emoció de l'acció, que la seguretat de la reflexió, és a dir, no podem permetre que un excès d'anàlisi ens paralitzi, preferim l'impuls d'aquell acte que és capaç de posposar la reflexió per després.

Volem fer una sèrie sincera, que digui alguna cosa de nosaltres mateixos. No ens agrada la gent que fa pel·lícules d'una forma i després viuen d'una altra. Ho trobem indigne. Tenim la necessitat de conectar amb la gent i expressar algunes coses, i considerem que per aconseguir-ho, la forma juga un paper essencial. S'ha de ser coherent amb l'estètica i la idea que hi ha darrera.

A una entrevista Jess Franco explicava que ell feia "cinema protesta", amb les seves paraules: "el cine protesta no consiste en retratar a gente que sufre mucho y que están en contra del sistema, pero con un rodaje y con una estética como si fuera una película de Wiliam Wylder. La protesta debe de estar dentro de las imágenes".

Cada dimarts un episodi nou!
Havent dit això, us deixem amb una cançoneta:


30 de setembre del 2013

Vivan los aficionados


"El Titanic y la torre de Babel fueron construídas por profesionales, pero gente como nosotros, personas aficionadas, fueron los que construyeron las cuevas de Altamira" Fernando ARRABAL

Recordeu que demà, com cada dimarts, teniu un episodi nou d'aquest recull de moments morts que, capítol rere capítol, es van acaramullant.


27 de setembre del 2013

Dimarts (el segon dia de la setmana)

Recordeu, encara que tot s'estigui enfonsant, cada dimarts teniu un nou episodi de Les nostres vides dibuixades. Una petita càpsula contra el mal de cap, amb els colorants bàsics habituals (blau de metilè, cristall violeta i safranina).

I ara us deixem amb aquesta cançoneta.



25 de setembre del 2013

Detalls i dibuixos descartats del Capítol II

En Gregorio

   


En Jose

      






Hem volgut que l'espai fos molt auster. Només hem posat uns pilons per a donar profunditat de camp i enriquir mínimament el pla general, i així provocar la sensació de dintre i fora.

La conversa no avança, no es tanca ni va enlloc. La falta de motivació dels dos, que estan passant per una mala etapa, fa que cerquin mil excuses per perdre el temps. Intenten allargar el moment recordant les seves desventures, per així afrontar més tard allò que saben que han de fer. Una cookie es converteix en l'objecte dilatador que els hi donarà una aparent treva.

És curiós com totes les converses espontànies estan determinades per la situació vital de cada un i com, sense tenir-ho planejat, es desprén quelcom inesperat que sorprén fins i tot al propi protagonista. L'avantatge de tenir-les enregistrades és que pots confrontar-te novament amb aquell diàleg tantes vegades com vulguis i extreure noves conclusions (i en cada nou visionat es desprenen nous detalls). Això guanya sentit si, com en el cas de Les nostres vides dibuixades, es contextualitza amb altres peces semblants però enregistrades en un moment posterior. D'aquest mode, l'anàlisi pot fer-se per a descobrir el buit entre clip i clip i es pot establir una evolució entre capítols, una evolució no intencionada però inevitable ja que és la pròpia de la vida i de la realitat dels individus involucrats.


El segon capítol sencer:




Extra:

El loco de Lesseps

9 de setembre del 2013

Belle Époque

Aquí teniu un petit teaser de la sèrie.

Cal anar preparant-se amb suficient antelació.
Sense massa estrès tampoc,
però cal tenir-ho en compte...

Nosaltres, intentarem anar amb les calces ben cordades.



La podreu veure per televisió a partir de dia 16 als canals de la XAL. Aquí teniu els horaris d'emissió, van actualitzant-se (cada cop hi ha més canals).

I properament també la podreu veure online, enllaçada des d'aquesta pàgina.